Des
d’aquell fatídic 25 d’abril de 1707 la llengua ha estat per al
nostre poble l’eix bàsic de reconeixement. Perduts aleshores els
nostres estats per la força de les armes la historia ens va obligar
a canviar el passaport pel diccionari. Ho vam fer, com tantes coses,
amb la força que ens donava saber-nos resistents. Però ací estem
en aquest 2014, tricentenari de l’ocupació de Barcelona i de
l’abolició de l’estat català, a un pam, a un pas només de
tenir un passaport que ens identifique, si no a tots, com a mínim, a
un bon gruix de nosaltres, com la nació que som.
La
defensa de la llengua ha estat una de les batalles més íntimes i
constants de la nostra vida. Els qui vam néixer sota el franquisme
van viure cruament aquella escola obscura que Ovidi Montllor retratà
tan vivament. La vam viure i la vam patir. Mort Franco pràcticament
tots vam pensar que el problema s’acabaria i la paradoxa, tantes
dècades després és que no només no es va acabar sinó que
renaix. Des de ponent el vent que ens arriba és terrible. Cada dia
pitjor. No és cap equívoc dir que avui estem molt pitjor, pel que
fa a drets lingüístics que a l’any noranta. I això és greu,
molt greu.
Els
Països Catalans clarament som una unitat d’agressió lingüística
-especialment ara per part de l’estat espanyol. A la Franja, el
País Valencià i les Illes l’atac és sistemàtic. Contra tot.
Contra els mitjans i contra l’escola d’una forma molt especial
però també contra les bases més profundes de la llengua, contra
la seua uni tat. N’estem acostumats. Ho hem patit durant tota
aquesta llarguíssima transició. I ho hem resistit. La novetat és
que els atacs també arriben al Principat, allà on no s’havien
atrevit fins ara.
I
d’aquesta unitat d’agressió n’hem d’aprendre. Si som una
unitat d’agressió hem de ser una unitat de resposta. L’actitud
provocadora de la batllesa d’Elx no és un problema només per al
Tempir, Escola Valenciana o Acció Cultural. És un problema de tots
nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com és un
problema de tots i no només d’Obra Cultural Balear l’agressió
constant de Bauzá contra les escoles de les Illes. Aquest també és
un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a
Maó. I, evidentment l’absurditat del LAPAO és un problema de tots
nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no només de les
associacions de la Franja.
Som
a pocs mesos de veure nàixer entre Alcanar i La Jonquera una nova
república catalana, el nostre segon estat, després d’Andorra.
Serà un esdeveniment enorme, meravellós, però no serà de cap
manera el final de la nostra història ni, ai!, el final de les
agressions. Des de Bétera i Sa Pobla, des de Prada de Conflent i
Queretes sapigueu que som molts els qui esperem veure ben aviat un
altre tros del nostre país alliberat. I que som molts els qui
seguirem usant el diccionari com si fos un passaport mentre lluitem
per seguir el camí que de nou traça el vell Principat. La
responsabilitat dels uns i dels altres serà diferent a partir
d’aleshores però mentre entenguem que el català és la llengua de
tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sabrem que tots, totes
les persones i institucions, tenim i tindrem l’obligació de
respondre per ella. Junts i relligats com una indestructible mata de
jonc. Eixa ha estat la nostra força des de fa 300 anys i serà la
nostra força demà.
Visca
la república catalana!
Visca
els Països Catalans
Visca
el Correllengua!
Vicent
Partal
Director
de Vilaweb
